Què penso

El judici de la vergonya

El judici de la vergonya
El judici de la vergonya

Permeteu-me que aquesta setmana parli del ‘judici del procés’, que va començar dimarts passat. Un total de 12 persones: Oriol Junqueras, el nostre vicepresident de la Generalitat de Catalunya; i també: Carme Forcadell, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, empresonats injustament des de fa més d’un any; i Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila, s’enfronten a grans penes de presó per haver seguit el mandat del poble: organitzar un referèndum d’autodeterminació, és a dir: posar les urnes per decidir sobre el futur de Catalunya.

Fixeu-vos que dic “empresonats injustament” perquè permetre que els ciutadans i les ciutadanes votin no ha de ser mai cap delicte, i menys, en un país que es pressuposa democràtic.

Vull recordar, a més, que tenim més representants polítics exiliats: Marta Rovira, Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig Gordi, Carles Puigdemont i Anna Gabriel. No em vull deixar ningú perquè tots han jugat un paper fonamental en el dret a decidir del nostre país, Catalunya. I, tots, estan lluny de casa, de la seva família, dels seus amics.

Fa massa temps que els catalans i les catalanes vivim amb perplexitat el desenvolupament dels esdeveniments. El dia 1 d’octubre de 2017, vam votar un referèndum d’autodeterminació. Més de dos milions de persones van fer-ho a favor de la independència de Catalunya, una voluntat llargament reivindicada per molts sectors de la societat. Tothom hi podia dir la seva: els del ‘sí, els del ‘no’ i els indecisos. Tothom s’hi podia sentir representat, interpel·lat. Jo recordo que vaig passar el dia al pati de Sant Roc, coordinant la logística. Va ser un dia ple de vivències molt fortes: la gent estava disposada a tot i es van teixir moltes complicitats. I, vosaltres recordeu què vau fer aquell dia? Amb qui vau estar? Segur que sí, serà un dia que mai podrem oblidar.

La jornada electoral va acabar amb l’exercici violent de les forces policials de l’Estat espanyol contra la població catalana. I, a partir d’aquí, les accions repressives contra el govern de la Generalitat, contra institucions i entitats i, contra els catalans i les catalanes, només ha fet que intensificar-se.

I fins avui, en una setmana que els presos polítics i les preses polítiques s’han assegut al banc dels acusats per ser jutjats per un delicte que no han comès, per un delicte inexistent. Les imatges han tingut un gran impacte i ressò tant a nivell intern com a nivell internacional. Feia massa mesos que, a la majoria dels presos polítics i preses polítiques no els vèiem: un sol dia que han passat a la presó, privats de la seva llibertat, ja és prou greu com per denunciar-ho i expressar el nostre rebuig. Suposo que molts de vosaltres haureu tingut un fort sentiment d’indignació i de ràbia. Jo, també. Hem de confiar en la feina dels advocats de la defensa, que ja han posat contra les cordes els membres del tribunal.

Aquesta setmana, els hem vist els presos polítics i les preses polítiques i, ho seguirem fent durant els propers dies, setmanes, mesos. Aquest pot ser el nostre únic motiu de tranquil·litat, el de poder-los veure i saber que, malgrat tot, es mantenen ferms. El procés judicial es preveu llarg i els encausats seguiran sent humiliats, vexats i tractats com uns delinqüents. Nosaltres sabem que no ho són. Els nostres presos polítics i preses polítiques ens demanen que siguem forts, ells!, que són els que estan privats de llibertat! Quanta dignitat!

Hem de ser conscients que, aquest, no serà un judici just. Des del primer dia s’han produït innombrables irregularitats i n’hi seguirà havent. La justícia espanyola no és imparcial i el govern de l’Estat s’ho mira de braços plegats. Estem indefensos davant d’una farsa de judici però hem de mantenir-nos ferms per aconseguir la República que volem! Els hi devem, no us sembla?