Què penso

La vaga de la dignitat

Escric aquest article dijous al matí. No ho hauria de fer perquè és dia de Vaga General: el 21F, els catalans i les catalanes estem cridats a defensar els nostres drets més fonamentals. La convocatòria, impulsada per la Intersindical i amb el suport de partits, d’entitats sobiranistes i del sindicat majoritari de l’escola pública (USTEC), és una resposta directa a la ignomínia a la qual estan exposats els nostres presos polítics i preses polítiques per part de les forces de l’Estat espanyol en el judici de l’1-O. I a tot el que això significa: la progressiva retallada de drets (civils, socials, laborals, econòmics i polítics) ens ofega fins al punt que estem perdent les nostres llibertats i, com a poble, no ho podem consentir més.

Engego la televisió i veig les afectacions al trànsit a diferents punts del país i el col·lapse viari que s’ha provocat a les principals vies d’accés. A la ràdio, fan una extensa explicació del nivell de seguiment de la vaga amb connexions a tot el país. I surto al carrer per afegir-me a les protestes d’una ciutadania que ja està cansada de tanta injustícia. A Valls, fem una marxa informativa que surt de l’INS Narcís Oller i que acaba a la plaça del Blat, amb èxit de convocatòria. Com a vallencs i vallenques, en podem estar orgullosos: quan se’ns reclama, hi som. És un goig sortir al carrer i veure l’ampli seguiment de la vaga general: els comerços amb les persianes baixades i la ciutadania que s’uneix per exclamar-se.

Alguns, millor dit, molts, ja hem desconnectat fa temps de Madrid: la nul·la voluntat de diàleg que han demostrat els diferents governs d’Espanya per negociar una solució pactada per la independència de Catalunya ens ha portat on som ara, en un carreró sense sortida. Els presos polítics i les preses polítiques s’hi juguen molts anys de presó, s’hi juguen la seva llibertat: poder estar a casa amb la seva família i amics, anar a treballar, fer un cafè, passejar, en definitiva, poder fer vida ‘normal’.

Us imagineu què deuen sentir en veure’s tancats entre reixes des de fa més d’un any per l’únic motiu de posar unes urnes? La justícia espanyola els acusa d’uns delictes que, per suposat, no han comès i, l’únic que es mereixen és l’absolució. Durant les seves declaracions, els presos polítics i les preses polítiques es mostren ferms i combatius, els veiem forts malgrat la vulneració constant dels seus drets per les jornades maratonianes de judici que han de suportar. I, sobretot, mantenen intacta la seva dignitat. No es mereixen res més que la llibertat immediata, perquè demostren, un cop rere l’altre, ser gent pacífica i també de conviccions inviolables, malgrat tot.

Per això, els catalans i les catalanes tenim l’obligació moral d’estar al seu costat i mostrar el nostre indiscutible suport als líders polítics, que l’únic que van fer l’1-O va ser seguir el mandat democràtic del poble. L’Estat espanyol ha traslladat als tribunals una qüestió estrictament política retrocedint fins a l’època franquista, que segur que ningú vol recordar i, encara menys, reviure. Raül Romeva ho expressava explícitament el dia de la seva declaració.

I, ara, ha entrat en joc el rei Felip VI, que opina que la llei està per sobre de la democràcia. Cada dia tenim més arguments per impulsar la República Catalana. Tenim presos polítics que estan sent jutjats per les seves idees i per les de tot un poble que s’alça per dir, un cop més, que ja n’hi ha prou. Ens en sortirem. Ens ho mereixem.

Escric aquest article dijous al matí. No ho hauria de fer perquè és dia de Vaga General: el 21F, els catalans i les catalanes estem cridats a defensar els nostres drets més fonamentals. La convocatòria, impulsada per la Intersindical i amb el suport de partits, d’entitats sobiranistes i del sindicat majoritari de l’escola pública (USTEC), és una resposta directa a la ignomínia a la qual estan exposats els nostres presos polítics i preses polítiques per part de les forces de l’Estat espanyol en el judici de l’1-O. I a tot el que això significa: la progressiva retallada de drets (civils, socials, laborals, econòmics i polítics) ens ofega fins al punt que estem perdent les nostres llibertats i, com a poble, no ho podem consentir més.

Engego la televisió i veig les afectacions al trànsit a diferents punts del país i el col·lapse viari que s’ha provocat a les principals vies d’accés. A la ràdio, fan una extensa explicació del nivell de seguiment de la vaga amb connexions a tot el país. I surto al carrer per afegir-me a les protestes d’una ciutadania que ja està cansada de tanta injustícia. A Valls, fem una marxa informativa que surt de l’INS Narcís Oller i que acaba a la plaça del Blat, amb èxit de convocatòria. Com a vallencs i vallenques, en podem estar orgullosos: quan se’ns reclama, hi som. És un goig sortir al carrer i veure l’ampli seguiment de la vaga general: els comerços amb les persianes baixades i la ciutadania que s’uneix per exclamar-se.

Alguns, millor dit, molts, ja hem desconnectat fa temps de Madrid: la nul·la voluntat de diàleg que han demostrat els diferents governs d’Espanya per negociar una solució pactada per la independència de Catalunya ens ha portat on som ara, en un carreró sense sortida. Els presos polítics i les preses polítiques s’hi juguen molts anys de presó, s’hi juguen la seva llibertat: poder estar a casa amb la seva família i amics, anar a treballar, fer un cafè, passejar, en definitiva, poder fer vida ‘normal’.

Us imagineu què deuen sentir en veure’s tancats entre reixes des de fa més d’un any per l’únic motiu de posar unes urnes? La justícia espanyola els acusa d’uns delictes que, per suposat, no han comès i, l’únic que es mereixen és l’absolució. Durant les seves declaracions, els presos polítics i les preses polítiques es mostren ferms i combatius, els veiem forts malgrat la vulneració constant dels seus drets per les jornades maratonianes de judici que han de suportar. I, sobretot, mantenen intacta la seva dignitat. No es mereixen res més que la llibertat immediata, perquè demostren, un cop rere l’altre, ser gent pacífica i també de conviccions inviolables, malgrat tot.

Per això, els catalans i les catalanes tenim l’obligació moral d’estar al seu costat i mostrar el nostre indiscutible suport als líders polítics, que l’únic que van fer l’1-O va ser seguir el mandat democràtic del poble. L’Estat espanyol ha traslladat als tribunals una qüestió estrictament política retrocedint fins a l’època franquista, que segur que ningú vol recordar i, encara menys, reviure. Raül Romeva ho expressava explícitament el dia de la seva declaració.

I, ara, ha entrat en joc el rei Felip VI, que opina que la llei està per sobre de la democràcia. Cada dia tenim més arguments per impulsar la República Catalana. Tenim presos polítics que estan sent jutjats per les seves idees i per les de tot un poble que s’alça per dir, un cop més, que ja n’hi ha prou. Ens en sortirem. Ens ho mereixem.